Category Archives: infantil

An Extraordinary Egg, de Leo Lionni

tapa llibre extraoridnary egg

Fa un parell de dies al parvulari on col·laboro setmanalment un grupet de P3 i P4 em van demanar que els llegís un llibre. An Extraordinary Egg, es deia. És un conte il·lustrat, de tapa tova amb les vores arrodonides, doblegades i suaus. Es nota que l’han llegit moltes vegades, vaja. Però per mi era el primer cop. De fet no recordo haver-lo vist mai abans i és que els llibres que tenen a les aules els van canviant per oferir varietat als alumnes. Aquest de l’ou el deurien treure fa poc amb l’arribada de la primavera, de Pasqua, potser també. En aquest racó de món la Setmana Santa no existeix. Les escoles no tanquen, la gent va a la feina, i a part de fer una cerca d’ous de xocolata o de plàstic pel jardí de casa o per algun parc públic el cap de setmana abans, la Pasqua passa del tot desapercebuda. Un dia més del calendari laboral. Però la primavera sí que se celebra i amb ella s’estudia el cicle de les papallones, es planten flors i, sobretot, sobretot es llegeixen llibres que tenen a veure amb el naixement de la flora i la fauna.tapa llibre farfallina

An Extraordinary Egg és la història de tres granotes que viuen a L’illa dels còdols. Dues d’elles es passen el dia jugant allí mentre que la tercera es dedica a visitar altres racons i recollir coses “extraordinàries”. Un dia es troba una pedra rodoneta molt més gran que les altres i l’empeny cap al cau on viu amb les companyes. Quan els l’ensenya, la seva amiga set-ciències els diu que allò no és una pedra sinó un ou de gallina.

Al cap d’uns dies l’ou es trenca i en surt un pollet. La granota aventurera i el pollet de seguida es fan amics i van a tot arreu junts fins que un dia, ben lluny de l’Illa dels Còdols, troben un ocell que els diu que la mare del pollet porta temps buscant-lo. L’au els guia cap on és la mare i en veure’s mare i fill, tots dos s’abracen. I aleshores la mare diu una cosa molt curiosa a la seva criatura. Li diu:

            -Vine aquí, al·ligàtor preciós meu!

La granota s’acomiada del seu amiguet i torna cap a l’Illa dels Còdols on de seguida explica a les seves companyes granotes què ha sentit dir a la mare del pollet. La història s’acaba amb els tres amfibis que riuen pels descosits. «Quines coses de dir, aquesta mare», riuen.

Amb An Extraordinary Egg els nens i jo, com les granotes, també rèiem. De fet rèiem abans d’arribar al final perquè evidentment amb les il·lustracions ja ho vèiem que allò que ells anomenaven “pollet” no ho era pas i notàvem com se’ns acumulava l’emoció a mesura que les granotes i el pollet juguen i es capbussen al riu i fan tota una sèrie de coses que les granotes i els pollets, junts, no poden fer. És una història que, com la del Wolf’s Coming!, ens parla de saber veure les coses que se’ns presenten. A An Extraordinary Egg són els personatges qui no ho veuen mentre que a Wolf’s Coming! és el lector qui se sorprèn al final.  tapa llbire wolf's coming

Als menuts els va fer gràcia, aquest mal entès, i tot i que a mi també me’n va fer molta, no vaig poder evitar pensar en les vegades que vivim la vida interpretant una cosa de certa manera i som incapaços de saber-la veure com és realment. De la mateixa manera que davant l’evidència les tres granotes no s’adonen de la realitat, quantes vegades hem fracassat nosaltres a l’hora d’adonar-nos d’allò que ens envolta?

Pensar-hi em fa por.

Tot i que An Extraordinary Egg no ha estat traduït al català (en castellà l’ha portada l’editorial llatinoamericana Ekaré com a Una piedra extraordinaria), Kalandraka ha traduït altres obres de l’autor entre els quals hi ha Neda-que-neda (Swimmy), i Frederick pels quals va guanyar la Medalla Caldecott el 1964 i el 1968 respectivament .

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: An Extraordinary Egg

Autor i il·lustrador: Leo Lionni

Editorial: Scholastic  Any: 1994

ISBN: 0590552376

 

 

 

Advertisements

Who’s in The Loo?, de Jeanne Willis i Adrian Reynolds

tapa llibre who's in the loo?

Quan els nanos arriben a certa edat  els fa molta gràcia tot el que té a veure amb anar al lavabo, i no parlo precisament d’anar-hi a rentar-se les mans. Fer caca, fer pipí, els culs… En anglès hi ha moltíssima literatura infantil que cobreix el tema i la majoria de llibres que hem trobat nosaltres tracten del “gran problema de l’evacuació”. Els pediatres reben sovint preguntes de pares preocupats perquè el nano de quatre anys no vol anar de ventre i s’aguanta la caguera fins que gairebé està a punt d’explotar. O perquè la criatura, de 3 anys, rebutja el vàter i només vol fer servir l’orinal o, en el pitjor dels casos, el bolquer! A nosaltres fins i tot ens van parlar d’un cas en què el nano en qüestió només anava de ventre un dia a la setmana. I quan hi anava, no hi havia qui el parés. Segur que aquell dia, diguem-li dilluns, per exemple, era un dia de merda. Hi ha estudis que diuen que les criatures, això de desempallegar-se de les restes que el cos no vol, ho interpreten com quelcom antinatural, com si consideressin que el rebuig forma part d’elles i no se’n volen desfer. No tinc ni idea de si això és cert o no, però sigui com sigui el fet és que tot això dels lavabos i els vàters és un tema que a grans i petits ens preocupa el suficient fins al punt que forma part de la literatura infantil i dels llibres d’auto-ajuda per a pares.

Who’s in The Loo?, però, no forma part d’aquesta mena de literatura. Sí, té a veure amb lavabos, però més que recordar als petits lectors que cagar al vàter és fantàstic i meravellós i que més els val oblidar-se del maleït bolquer que la mama i el papa ja n’estan fins als… el llibre és una especulació sobre què passa dins del lavabo on hi ha algú que tarda molt a sortir. Qui hi ha? I què hi fa? Tanta estona necessita? De fet aquesta és una pregunta que ens fem tots, tant grans com petits, quan esperem neguitosos per entrar al lavabo d’algun cafè i l’individu de dins tarda segles. O el que a nosaltres ens sembla que deuen ser segles, perquè tot i que el temps és el mateix per tothom, la percepció que en tenim cadascú varia segons a quin costat de la porta ens trobem. Cinc minuts per un que fa la feina no és res. Però si ets fora aguantant-te les ganes de mala manera, els cinc minuts els vius com si fossin cinc hores.

A Who’s in The Loo? a mesura que la cua de fora es va fent llarga, els dos nens que s’esperen impacients es pregunten qui hi deu haver a dins. S’imaginen, curiosament, i suposo que per afegir humor a la història (perquè quina gràcia faria, en un conte infantil, dir que un paio té cagarrines?) possibles animals en situacions que justifiquin el retard. I si és un cocodril que es talla les ungles? O un talp que ha caigut pel forat? O potser és una bèstia canviant-se les taques, sí, el guepard!

Amb cada il·lustració, el text, sempre amb rima, ens descriu l’activitat que els nanos s’imaginen fins que el lector arriba al final i veu, alleujat, què, o qui, era que tardava tant.

Són totes situacions inversemblants que fan riure tant als nens petits (és un llibre recomanat per a lectors de 3 a 5 anys) com als pares que els el llegim i fins i tots als germans grans que ja han deixat l’etapa de primers lectors.

A casa no ens cansem de rellegir-lo. Fa gràcia i malgrat saber el final sempre deixem que ens sorprengui. A més ens agraden els sinònims (de quantes maneres es pot dir «pipí», o «pixar» en anglès? I en català?) i ens agrada imaginar-nos com faríem nosaltres la versió catalana. Les rimes i els dibuixos limiten les possibilitats del traductor, suposen el tipus de repte que et fa venir aquell pessigolleig general de quan tens el cervell actiu i t’omple el goig de fer allò que t’agrada.

Llibres sobre desfer-se dels bolquers i fer servir l’orinal o no pixar-se al llit n’hi ha un fotimer en català, tant d’originals com de traduccions. Who’s in The Loo? enctapa llibre who's in the bathroomara no ens ha arribat, però curiosament, sí que n’existeixen dues versions en anglès: l’original britànica (loo és una paraula de l’anglès britànic) i la nord-americana dels Estats Units.

 

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Who’s in The Loo?

Autora: Jeanne Willis

Il·lustrador: Adrian Reynolds

Editorial: Andersen Press      Any:2006

I Survived the San Francisco Earthquake, 1906, de Lauren Tarshis

tapa llibre I survived SF earthquake 1906Per no allargar massa l’entrada anterior he decidit fer-ne una de nova i poder comentar amb tranquil·litat, com a exemple, aquest llibre de la sèrie I Survived.

És cert que a vegades hi ha llibres que no val la pena traduir. No parlo de motius econòmics, que no són els que ens preocupen als amants de la lectura, sinó per raons literàries d’interès. Recordo que, fa anys, em va tocar avaluar una novel·la infantil i juvenil sobre unes nenes nord-americanes que van de vacances a Holanda amb la família d’una d’elles i es passen tota la història queixant-se de la pudor que fan els formatges. La història evidentment, també tractava altres temes, l’amistat, la família… però res que cap novel·la catalana original no pogués aportar al nostre mercat. I és que a Catalunya, acostumats com estem a menjar formatges que van més enllà del cheddar Jack processat, el fet que un formatge de cabra sec faci olor no ens esvera de la mateixa manera que pot esverar el lector nord-americà.

Amb això vull dir que malgrat que considero molt positiva la idea de crear una sèrie infantil sobre fets històrics catalans i europeus, no li trec importància a la traducció d’obres com les que ja existeixen de la sèrie I Survived. Que els esdeveniments ens queden més lluny geogràficament? Cert. Però no és cert que aquests fets històrics són importants i interessants? No en podem treure suc, no podem aprendre’n? A més a més, avui dia que el món és a l’abast de molts, i que les persones viatgem molt més del que mai ens hauríem pogut imaginar (qui no té amics, parents o coneguts que viuen a l’estranger? Qui no coneix gent que ha marxat a fora a estudiar, ni que sigui a fer un curs d’idiomes un estiu?), no té sentit aprendre allò que passa a altres països?

Si als anys vuitanta llegíem el Club dels Cinc i descobríem que a Anglaterra els nens i nenes menjaven «pastissos de carn», bé que ara podem aprendre que a San Francisco a principis del segle XX hi va haver un terratrèmol que va destrossar tota la ciutat i que aquesta, en menys de deu anys, s’havia refet completament i celebrava una exposició universal[1].

 A I Survived the San Francisco Earthquake, 1906 en Leo és un nen orfe de 10 anys que viu sol al soterrani d’una casa i treballa venent diaris al carrer. El dia del terratrèmol en Leo es troba perseguint un parell de nanos més gran que ell que li han robat un tros d’or que son pare li va donar abans de morir i que havia pertangut al seu avi de quan aquest havia anat a San Francisco en ple apogeu de la febre de l’or.

A través de les aventures del nen veiem de manera fugissera com era la vida a San Francisco a principis del segle XX i què passa amb l’arribada del gran terratrèmol, la caiguda de les cases i del gran foc que ho va arrasar tot després. Tant si coneixem San Francisco com si no hi hem estat mai ens és fàcil imaginar-nos el pànic i l’angoixa dels supervivents i l’efecte devastador d’una tragèdia del gènere. Però per a aquells que tenen pensat  anar-hi de vacances amb la família, I Survived the San Francisco Earthquake, 1906 és una lectura obligatòria. Els carrers i barris que es mencionen a la història continuen existint, refets, evidentment, i museus com la California Academy of Sciences, que té exhibicions permanents amb fotografies i vídeos de les seqüeles de la tragèdia, ens ajuden a veure amb imatges de l’època allò que hem llegit en la novel·la de ficció. A l’Academy, a més a més, tens la possibilitat d’entrar en una casa que simula els terratrèmols de 1906 i 1989 i viure de primera mà les sensacions que van tenir els personatges de la història.

Seria fantàstic poder apropar els nostres fills a esdeveniments històrics com aquest. I evidentment no cal anar de vacances a San Francisco per poder apreciar aquesta lectura o aprendre sobre aquest desastre natural! Seria meravellós poder viatjar junts amb els nostres fills dels del sofà de casa, o espaterrats a llur habitació i imaginar-nos com devia ser un terratrèmol que ho va arrasar tot. Com reaccionaríem nosaltres davant un tremolor d’aquest estil? Què cal fer quan en ve un? Les propostes de projectes i activitats que es poden fer amb els nanos després d’una lectura com la d’I Survived the San Francisco Earthquake, 1906 só il·limitades: des de muntar una ciutat amb blocs de fusta i fer-la tremolar per veure què cau i què s’aguanta, a esbrinar com es construeixen actualment els edificis als països i ciutats on els terratrèmols són, gairebé, el pa de cada dia. Són projectes que es poden dur a terme a nivell familiar o a l’escola, a les classes de geografia, per exemple, quan s’estudien les plaques tectòniques. I com que I Survived the San Francisco Earthquake, 1906 és un llibre força curt, fins i tot es podria introduir com a lectura recomanada per llegir a aquesta assignatura.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: I Survived the San Francisco Earthquake, 1906

Autora: Lauren Tarshis     Il·lustrador: Scott Dawson

Editorial: Scholastic      Any: 2002

[1]El 1915 San Francisco va acollir l’Exposició Internacional Pan-Pacific.

I Survived…, de Lauren Tarshis

tapes llibre i survived

Els protagonistes són joves supervivents d’esdeveniments històrics que han tingut lloc als Estats Units: des de la batalla de Gettysburg el 1885, passant pel el terratrèmol de San Francisco del 1906, l’enfonsament del Titànic el 1912, fins a desastres naturals més recents com el Katrina (Nova Orleans, 2005). I és que malgrat els pocs anys que té aquest país, Déu n’hi do les coses que hi han passat dignes de ser explicades.

Ara imagineu-vos si féssim una sèrie centrada a Europa: Supervivents de l’erupció de Pompeia, per exemple; o a la catalana: Supervivents del setge de 1714. Entre desastres naturals i guerres ens tindríem un fotimer. La sèrie nord-americana I Survived, que compta amb més d’una dotzena de llibres, és ideal per introduir esdeveniments importants de la història estatunidenca als lectors de primària. I el millor de tot és que els nanos aprenen història, recorden fets, causes i conseqüències senes adonar-se’n! Res de memoritzar llistes de dates, noms de reis i batalles. La Història com una història: per llegir-la, viure-la, gaudir-la, i aprendre d’ella. No seria fantàstic tenir un equip d’educadors especialitzats en història que creessin una col·lecció amb aquest objectiu?

Per fer-ho més fàcil, els personatges i la història podrien ser ficticis. No caldria haver de buscar documents de persones reals que haguessin viscut l’erupció, la batalla o la persecució X, però evidentment sí que caldria assegurar-nos que els fets fossin reals. Que la narració ens dugués a les arrels i les conseqüències de cada esdeveniment de manera acurada. També caldria anar amb compte de no crear una sèrie política, ara que, a Catalunya tot el que té a veure amb la història, la llengua o el futbol, més tard o més d’hora, es transforma en política. Hi hauria oposició? Segurament. Com quan vam anar a visitar l’antic mercat del Born i al costat nostre, una senyora que es mirava les restes de cases mig soterrades es queixava dient “Todo és propaganda, pura propaganda”.

Propaganda o no, això sempre va lligat amb l’ull del qui s’ho mira i de com ho vol percebre. A la sèrie I Survived, per exemple, em va sobtar veure que un dels llibres més recents és l’atemptat de les torres bessones el 2011 a Nova York. El primer que em va venir al cap en veure’l va ser un «i jo vull que mon fill llegeixi una història real sobre avions que s’estavellen contra edificis plens de gent?» Tenint en compte que aquests llibres van dirigits a lectors d’entre segon i quart de primària (o abans, segons el nivell lector de la criatura, és clar) què se suposa que en treu, un nano de set o vuit anys de saber que aquestes atrocitats han passat fa quatre dies? I la segona cosa que em va passar pel cap va ser, com és possible que d’una tragèdia tan recent n’hagin fet un llibre infantil? Els americans ja ho tenen, això, de tot en fan una pel·lícula, o, en aquest cas, un llibre. Ara bé, a Europa actuem de manera diferent. Dubto que se’ns acudís un conte sobre les explosions a la Renfe de Madrid el 2004 o a les del metro de Londres l’any següent, per no dir res de la catàstrofe recent de Niça.

De fet a la Gran Bretanya ja fa anys que hi ha una sèrie sobre fets i personatges històrics famosos: les Horrible Histories, centrades totes en esdeveniments històrics, però potser és perquè a Europa comptem amb més anys d’història que als Estats Units que no ens cal anar burxar als esdeveniments dels quals la societat actual encara es recent.

De totes maneres, una sèrie de novel·les històriques sobre efemèrides catalanes, no estaria gens malament.

Fitxa tècnica de la sèrie:

Títol: I Survived…                       Autora: Lauren Tarshis

Editorial: Scholastic

Farfallina & Marcel, de Holly Keller

Cada primavera, la classe de P3 estudia la vida de les papallones reina. Agafen un parell d’ous o tres de les branquetes de fonoll que hi ha al jardí i els col·loquen dins una cistella especial per criar papallones. Durant dies elstapa llibre farfallina
nanos observen els ous i esperen pacients l’arribada de les erugues. Una a una van arriba
nt. Els nens els porten fulles del jardí i les alimenten. Les veuen créixer. Després veuen com comencen ara l’una, ara l’altra, a fe cadascuna el seu capoll i s’hi fiquen dins. L’espera de l’arribada de les papallones reina es fa suportable amb altres activitats relacionades amb aquesta època de l’any: es planten llavors de flors en testos que després els alumnes s’enduen a casa, es crea un jardí per a papallones al pati de l’escola, es juga amb aigua els dies de calor i amb el fang de la terra els dies després que ha plogut, es fan bombolles de sabó prou grans com per encabir-hi un nen… Les activitats són variades i els temps passa ràpid. A les estones tranquil·les, quan toca fer la rotllana, les mestres introdueixen llibres primaverencs i, sobretot, en llegeixen molts de la vida de les papallones, de la transformació que l’eruga fa per esdevenir un ésser completament diferent. Farfallina & Marcel és un dels àlbums il·lustrats que s’han llegit aquest curs.

La Farfallina és una erugueta menuda que un dia de pluja busca alguna fulla que no estigui mullada per poder esmorzar. Quan en rosega una sent una veu de sota que li diu que acaba de mossegar el seu paraigua. La Farfallina treu el cap per la vora de la fulla i veu una au grisenca mig aixoplugada sota. A la Farfallina li criden l’atenció aquells ulls amables i les plomes suaus de l’animal. L’ocell es presenta, es diu Marcel. Ell també es fixa en l’erugueta i a ell també li agraden el somriure de l’animaló i els colors vius de la seva pell. A patir d’aquest moment la Farfallina i en Marcel es fan amics inseparables. Juguen sempre plegats fins que arriba un dia que la Farfallina diu que no es troba gaire bé. Es nota incòmoda. S’enfila dalt
d’un arbre a descansar i en Marcel, de sota estant, li diu que l’esperarà allà mateix. Però els dies passen sense que la Farfallina baixi, i al final, en Marcel es cansa d’esperar. On deu haver anat la Farfallina? Com és que no baixa de l’arbre?

Passat el temps, la Farfallina es desperta del seu capoll i surt de nou al món. No sap quantes hores porta dormint i baixa volant a buscar en Marcel. Però ell no hi és. La Farfallina l’espera una hora i una altra. L’endemà, veient que en Marcel no apareix,  la  Farfallina decideix anar a donar un cop d’ull a l’estany on havien jugat plegats. L’aigua està tranquil·la, només es veuen les onades que fa un oc que neda solitari. La Farfallina torna a l’estany cada dia, però l’únic ésser que hi troba és l’oc. Un dia l’au se li acosta i li diu: -Et deu agradar molt aquest estay, que hi véns cada dia.

-Espero un amic -diu la Farfallina-. Però no ve.

-T’entec -fa ell-. Jo també espero una amiga, però fa temps que no l’he vista, va desaparèixer tot d’una sense deixar ni rastre.

L’oc convida la Farfallina a fer un tomb per l’estany.

-Així potser t’animaràs -li diu.

La Farfallina accepta i es presenta.

-Per cert, em dic Farfallina. I tu?

L’oc s’atura de cop i mou les ales emocionat.

-Farfallina, sóc jo, en Marcel!

Els dos amics esclaten a riure mirant-se l’un a l’altra meravellats. Estan irreconeixibles. La Farfallina, ara transformada en una papallona multicolor, i en Marcel, que ha perdut el plomissol grisenc i llueix unes plomes marrons de diferents tonalitats.

L’amistat perdura malgrat els canvis i el pas dels temps, ens diu la història. Als nens de P3 els fa molta gràcia quan la Farfallina i en Marcel no es reconeixen. I també els emociona l’arribada d’aquesta part de la història, saber que la cosa acabarà bé, que la Farfallina i en Marcel continuaran sent amics per sempre els conforta. Perquè els canvis són necessaris, però també ens cal una mica de continuació.

I mentre la classe gaudeix de desenes de lectures sobre temes primaverencs, d’innumerables estones empastifant-se amb el fang dels quatre dies de pluja el mes d’abril, mentre els nens i les nenes de P3 es deleixen deixant-se embolicar, literalment, amb bombolles de sabó i després que tots els nanos han fet múltiples sessions de jardineria, les seves erugues surten del capoll. Les papallones ja són aquí! Durant els primers instants després del naixement, mentre se’ls assequen les ales i se’ls fan fortes, abans de poder arrencar el vol, els alumnes tenen l’oportunitat d’aguantar-les amb el dit. N’hi ha que les volen al cap, i d’altres que les deixen caminar per la roba de colors cridaners: el rosa, ho hem descobert, és un dels colors preferits de les papallones.

Farfallina & Marcel va ser escrit el 2002 i des d’aleshores no ha deixat de tenir una forta presència a les aules dels parvularis i les escoles d’educació primària dels Estats Units. El 2003 va guanyar el Charlotte Zolotow Award, que també ha estat atorgat, entre d’altres, a Mo Willems (veg. That Is Not a Good Idea!), Megan McDonald (autora de la sèrie de la Judy Moody) i Lemony Snicket (sèrie Històries desafortunades)

Farfallina & Marcel no presenta dificultats de traducció, però seria interessant veure què passa amb el nom de l’erugueta. Es deixaria Farfallina («papalloneta» en italià) o es traduïria el nom al català?

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Farfallina & Marcel            Autora i il·lustradora: Holly Keller     Any: 2002

Editorial:  Greenwillow Book (HarperCollins Publishers)

ISBN: 9780064438728

 

 

Alfie Gets in First, de Shirley Hughes

tapa llbire alfie gets in first

L’Alfie viu en una casa amb la seva mare, el seu pare i la seva germana petita. L’Alfie té 3 anys.

O per ser més exactes, en tenia tres el 1981 quan es va publicar Alfie Gets in First. O sigui, que ara ja en té 35. Però és clar, en els àlbums il·lustrats, l’Alfie continua sent un nen petit que ens deixa endinsar en el seu dia a dia amb la seva família. A Alfie Gets in First, un dels clàssics no només a casa nostra sinó de la literatura britànica infantil, l’Alfie arriba a casa amb la mare que empeny l’Annie Rose asseguda al cotxet quan tornen tots tres de comprar. L’Alfie va al capdavant de l’expedició i en veure la porta de casa arrenca a córrer carrer enllà per arribar-hi el primer. Quan la mare hi arriba, puja els tres esglaons per deixar el cistell de la verdura dins el rebedor i un cop dins, l’Alfie li fa la broma de tancar-li la porta quan ella ha fet mitja volta per baixar a buscar el cotxet de l’Annie Rose.

I aquí comença l’aventura, perquè resulta que la mare ha deixat les claus dins el cistell i ara no pot tornar a obrir la porta. L’Alfie és a dins, al costat del cistell, i quan la mare li diu pel forat de la bústia de la porta que giri el pom i les deixi entrar, el nen s’adona que no hi arriba, al pom! L’Alfie plora, els nervis i l’angoixa augmenten a mesura que la mare, des de fora, l’intenta tranquil·litzar. La veïna de la casa del davant s’acosta a la porta amb la filla adolescent. Tot seguit se’ls apropa el lleter. (Sí, l’obra és de quan els lleters encara repartien les pintes de llet casa per casa; malauradament aquesta tradició britànica s’està perdent.) I finalment ve el netejador de vidres amb l’escala de peu llarguíssima. Tothom diu la seva i tothom té idees sobre com entrar a casa, i mentrestant l’Alfie plora desconsolat a l’altre costat de la porta. Amb el rebombori al carrer, l’Alfie aconsegueix calmar-se i sense que ningú li digui res acaba obrint la porta després que ha arrossegat una cadira del menjador i s’hi ha enfilat damunt per arribar al pom. Com a autèntica obra britànica que és, l’aventura se soluciona com se solucionen tots els problemes a aquelles terres: amb una tassa de te per a tothom!

No deixeu que la recent celebració del 30è aniversari de l’obra us aturi a l’hora d’obsequiar-vos amb una còpia d’Alfie Gets in First. Malgrat el pas dels anys, l’Alfie no s’ha fet gran. Les escenes són tan actuals ara com ho eren al 1981. El text és perfecte: ens presenta situacions que o bé hem viscut o bé són del tot creïbles i adaptables a la vida dels pares amb criatures petites. Qui no ha fet una cursa amb els fills per veure qui arriba primer a casa, i quins pares no ens hem vist assetjats a l’hora d’obrir la porta o d’entrar a dins de casa? I l’escena de quan un fill plora i el neguit d’aquest enceta la plorera del petit? Un festival de plors dels quals ningú no parla al Facebook, on ser pare és fantàstic i meravellós i on tothom té criatures guapíssimes i espaviladíssimes que no munten mai cap sidral. I per si el text no fos suficient, les il·lustracions de Shirley Hughes són precioses. Els detalls minuciosos de cada escena són impecables, i com més les observes més coses hi trobes. Són d’aquells dibuixos que et fan viure allò que els passa als personatges, que t’apropen les olors i et fan sentir les textures del que els envolta. Per als que coneixem Anglaterra és un goig retrobar-nos en un carrer de cases arrenglerades gairebé idèntiques totes ella, les façanes de pedra vermellosa, els jardinets del davant amb les flors silvestres, o a la cuina amb els objectes diaris d’una llar vivible i acollidora. I és que ja ho tenen les cases britàniques, això, són acollidores, com els dibuixos de Shirley Hughes. Moviment i atracció aconseguits amb perfils fets amb llapis, colors càlids, suaus, res de tons cridaners ni de materials juxtaposats que distreuen el lector. Les il·lustracions d’Alfie no són sofisticades. Tot el contrari, són un retorn a la senzillesa. I dic retorn per als que les veiem ara per primera vegada, per als que no vam créixer amb l’Alfie i l’Annie Rose i alhora hem estat en contacte amb àlbums il·lustrats actuals. Les tècniques il·lustratives han canviat dels anys 80 ençà i als llibres d’Alfie encara podem gaudir del que significava il·lustrar en aquella època: de la creació de vida i acció sense inundar-nos d’estimulacions visuals.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Alfie Gets in First         Autora i il·lustradora: Shirley Hughes

Editorial: Red Fox                  Any: 2009 (reimpressió)

ISBN: 978-1862307834

Herman’s Letter, de Tom Percival

tapa llbire herman's letter 2

Fa poc més d’una setmana uns amics ens van anunciar que marxen a viure a un altre estat. Els motius? Els de sempre, els que ens han donat altres amics que, després de viure uns anys a la Badia de San Francisco decideixen tocar el dos: poder estar més a prop de la família, fugir del nivell caríssim de vida d’aquí, deixar l’angoixa del ritme de vida estressant, ràpid i estructurat que idealitza la gent a aquestes ciutats, poder gaudir de la diversió i l’espontaneïtat que aquest racó de Terra no ofereix, marxar ben lluny de l’esperit contaminat de competitivitat que predomina aquesta zona… Dit així sembla que visquem en un lloc terrible. I no ho és ben bé. El cert és que s’hi viu bé, a la Badia de San Francisco… si no penses en tot això que he anomenat. Si et concentres en les coses bones que t’ofereix la Badia de San Francisco (el clima, la gran quantitat de parcs naturals a cinc minuts de casa, l’escolarització pública excel·lent, la diversitat cultural…) pots tenir una bona vida.

Cal saber trobar el balanç.

A la vida, sigui el que sigui que ens toca viure és important concentrar-nos en allò positiu de la situació. I fins fa deu dies una de les millors coses que teníem era veure que l’Hereu tenia un gran Amic. Veure’ls jugar junts, sentir-los parlar de matèria, de forats negres i volcans i terratrèmols (al cap i a la fi vivim en terra tremolosa), de les diferents espècies de colibrís que hi ha al món, de les dimensions de les orques… En resum, veure’ls gaudir mentre juguen i comparteixen coneixement és el millor regal que podem esperar com a pares. I com a pares ens muntem la nostra pel·lícula. Els veiem creixent junts, vivint una infantesa d’ensomni, entrant a l’adolescència, anant al mateix institut, compartint més coneixement, els secrets que aporta l’edat…

I la pel·lícula que ens hem muntat es talla de cop quan ens diuen que toquen el dos. Racionalment entenem que vulguin marxar. La vida que els espera lluny de Califòrnia és més tranquil·la, de millor qualitat. Però alhora se’ns fa un nus a l’estómac quan pensem que tot allò que ens havíem imaginat no existirà. L’Hereu s’ho ha pres amb més calma que nosaltres, tot s’ha de dir. Segurament perquè ell, mancat de l’experiència que ens donen els anys, no s’havia vist en el futur amb l’Amic. Els nanos viuen al dia.

Amb els pares de l’Amic ens hem proposat ajudar-los que mantinguin l’amistat. I com que ells, espècie en perill d’extinció, són com nosaltres recorrerem, sobretot, a les cartes. Paper i bolígraf.

Així de senzill.

Com els dos protagonistes de Herman’s Letter, on l’ós bru Herman, i l’ós rentador Henry decideixen escriure’s cartes l’un a l’altre quan han de viure a llocs diferents. És curiós que al segle XXI encara es parli d’escriure cartes, que encara hi hagi literatura on el paper i el bolígraf poden ser protagonistes. Res de pantalles brillants de lluminositat ajustable, d’aparells portàtils i connexions que es desconnecten, d’imatges pixelades o congelades. Paper i boli.

Ho feien fa anys també els dos personatges d’Estimada Susi, Estimat Paul, de Christine Nöstlinger: dos amics inseparables que s’han de separar quan els pares d’ell decideixen anar a viure al camp. El llibre, en forma epistolar, ens explica com viuen els dos nanos la separació, s’expliquen ara l’un, ara l’altra, les novetats d’allà on viuen. En Paul, li descriu a la Susi el nou món que l’envolta, i ella li explica les peripècies dels antics amics de l’escola. És el que faran els nostres fills?

Malgrat que en recordar l’obra el primer que m’ha passat pel cap és que ha quedat desfasada, «un bolígraf? Què és un bolígraf?» m’ha fet il·lusió veure per Internet que Cruïlla encara la publica. Potser no som els únics pares que recorden les cartes escrites a mà i que s’esforcen per fer que els seus fills sàpiguen apreciar allò que significa escriure-les i rebre-les.

A diferència d’Estimada Susi, Estimat Paul, però, Herman’s Letter no és en forma epistolar sinó que el narrador omnipresent ens explica la història dels dos amics primer des del punt de vista de tots dos i després des del d’en Herman. I a diferència també entre l’un i l’altre és que el llibre de Nöstlinger va dirigit a lectors independents de partir dels 6-7 anys, mentre que Herman’s Letter és un àlbum il·lustrat per ser llegit als que encara no saben llegir. Diguem que amb totes dues obres cobrim el tema separació d’amics dels 3 als 8 anys. No està malament com a introducció quan et toca fer front aquesta la situació.

La història d’en Herman i en Henry és semblant a la de la Susi i en Paul. En Herman i en Henry són amics de l’ànima i sempre juguen junts. Però un dia el petit ós rentador ha de marxar del bosc on viuen. Tots dos estan molt tristos i es prometen l’un a l’altre que seran amics per sempre i que s’escriuran cartes sovint. I en Henry ho fa, contant-li de seguida totes les novetats de la seva nova llar, explicant-li quins amics ha fet… Ai els nous amics! Quan en Herman rep notícies que en Henry ha fet amics nous, l’ós bru comença a patir. Què passa amb la seva amistat? Això vol dir que ja no són amics de l’ànima? Que l’ha substituït, en Henry? Malgrat les cartes que va rebent del seu millor amic, en Herman no es veu amb cor d’escriure, no troba mai les forces suficients per respondre-les perquè no té res d’emocionant per dir, i el que és pitjor, se sent terriblement trist i deprimit. No pot compartir tanta misèria!

Però la vida continua i encara que perdem el contacte diari amb un amic, hem de mirar de ser feliços igualment. Però com podem ser feliços si no és fent amics nous? I si fem amics nous, això vol dir que estem traint l’amic de l’ànima que hem deixat? Com li demostres la lleialtat al teu millor amic si ja no el pots veure i no hi pots parlar ni jugar cada dia? N’hi ha prou escrivint cartes? L’ós Herman s’embarca en una aventura per boscos, muntanyes i paisatges freds que el durà a descobrir que l’amistat que l’uneix amb en Henry és indestructible, i que la distància geogràfica només ens separa físicament.

Condemnats a viure una època en què exigim l’ara i la gratificació immediata, en què els humans hem perdut la capacitat d’esperar, els Adults tenim l’esperança de saber ensenyar a l’Hereu i l’Amic a mantenir llur amistat a distància, a saber apreciar l’espera, a tenir paciència. Som conscients que ens caldrà insistència i esforç i amb sort sabrem guiar aquestes dues criatures a l’hora de conservar i enriquir una amistat que ens ha deixat meravellats als grans. Perquè d’amistats que de debò valgui la pena conservar al llarg de la vida no n’hi ha gaires. I aquesta, els Adults ho tenim clar, és una d’elles.

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Herman’s Letter                                            Autor i il·lustrador: Tom Percival

Editorial: Bloomsbury Publishing PLC               Any: 2013

ISBN: 9781408836750

 

 

 

 

Wolf’s Coming!, de Joe Kulka

tapa llbire wolf's coming

El primer cop que vaig llegir aquest conte estava envoltada de criatures de tres anys. Totes elles coneixien la història, les mestres de P3 ja els l’havien llegida en altres ocasions, jo, en canvi, era la primera vegada que veia el llibre. A mesura que els explicava la història, a mesura que passava lespàgines, que les il·lustracions enfosquien, que seguíem les mirades de pànic dels animalons que corren a afanyar-se cap a casa tot fugint del llop, jo els seguia, de reüll, les mirades a ells, que no podien apartar els ulls mig aterrits mig emocionats dels dibuixos. Veure’ls tan ficats en una història em va impactar. La coneixien i la gaudien com si fos el primer cop que la sentien, el factor sorpresa que suposadament un rep quan llegeix una cosa per primera vegada no hi hauria de ser i tot i així, aquell grup de nanos vivia la por i l’emoció dels personatges del conte com si el llop els hagués de saltar de les pàgines i els hagués d’empaitar pel mig de la classe.

La figura del llop és, hi estem d’acord tots, la figura del mal, per alguna cosa l’anomenem ferotge! El llop es vol cruspir els tres porquets, la Caputxeta, les set cabretes i tot un fotimer d’animals i persones que se li creuen pel camí. El llop no perdona mai ningú.

A Wolf’s Coming! el bosc és ple de famílies animals que gaudeixen d’una tarda de tranquil·litat: les dues dotzenes de conillets que ajuden la mare a recollir pastanagues de l’hort; l’ós rentador que ensenya el seu fillet a pescar amb canya; els porquets fent un pícnic… El cels s’escampa blau i nítid, tot és idíl·lic. Fins que se sent l’udol de la bèstia. A mesura que es passen les pàgines es veu ara una família, ara l’altra que ho deixa tot empantanegat i agafa les criatures com pot fent-les afanyar-se cap a casa. El cel es va enfosquint. La tensió creix. El llop s’acosta. L’angoixa de ser perseguit és palpable. Si llegeixes el conte per primera vegada has d’agafar el nano a la falda ben fort i abraçar-lo. Tindrà por, segur. Però si ja el coneix, s’aguantarà els xiscles d’emoció tot fent anar els braços amunt i avall com un avió a punt d’arrencar el vol, esperant l’esclat brutal del desenllaç. Una escena tan curiosa com la que t’espera al final del llibre.

Wolf’s Coming és una història que ens ofereix l’oportunitat de fer veure als nens que les coses es poden interpretar de més d’una manera i que cal parar atenció i conèixer els dos bàndols de qualsevol situació. Una bona lliçó per anar per la vida. No és gens d’estranyar, doncs, que hagi estat guardonat amb diferents premis literaris als Estats Units.

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Wolf’s Coming

Autor i il·lustrador: Joe Kulka

Editorial: CarolRhoda

Any: 2007

ISBN: 978-1575059303

 

 

 

 

Bears Don’t Read! d’Emma Chichester Clark

No sé ben bé per què, però a la literatura infantil els óssos són uns personatges força recurrents. Una nit amb els óssos (Editorial Joventut, 2005) la sèrie de L’Osset Siset (Grup 62),  L’ós de l’avi (Editorial Joventut)… No n’he fet mai cap estudi, ni he pensat a treure’m el doctorat en la figura de l’ós en els llibres il·lustrats per a infants de 3 a 5 anys, però no cal res de tot això per veure que la majoria d’aquests llibres ens arriben de l’anglès, on el Teddy Bear és el peluix infantil per excel·lència. On els nadons, tan bon punt treuen el cap en aquest món, reben, sobretot de part dels avis, o els tiets o a vegades d’algun amic de l’ànima dels pares, un osset de peluix que els durarà fins que els arribi l’hora de ser pares a ells. És una tradició que es remunta abans de l’aparició l’osset Paddington (1958), i que ens porta als Estats Units a principis del segle XX. Es diu que el Washington Post va publicar una caricatura del president Theodore Roosevelt quan aquest havia sortit a caçar óssos i es va negar a matar-ne un de ferit. Aquesta publicació va encetar el furor per l’animal i pocs anys després, una empresa de peluixos alemanya va fer el primer osset de peluix.

La tradició, doncs, de tenir un osset de peluix del moment que neixes, no ha minvat gens i de mica en mica s’ha anat estenent en la literatura, segurament perquè els petits lectors simpatitzen amb la figura bufona i graciosa de l’animal peludet amb el qual ells s’adormen abraçats cada nit.

I és que els ossos literaris sempre són personatges bons i simpàtics, mi no se’ns presenten com a bèsties ferotges disposades a d’arrencar-te el cap d’una queixalada quan passeges pels boscos de Califòrnia, on és, curiosament, símbol de l’estat. I millor que no sigui així, perquè la vida ja és prou dura de gran com per introduir tanta cruesa als petits.

tapa llbire bears don't read

Llegint Bears Don’t Read! m’han vingut al cap dos llibres més: L’ós que estimava els llibres (Editorial Joventut, 2004) i la història d’en Salvador Gavina. Al primer m’hi ha fet pensar perquè, amb l’ós protagonista, també és un homenatge a l’amor per la lectura. El segon ens va tocar llegir-lo als 11 anys i va ser un martiri. Entenc la moralitat, sí,i la importància de fer-nos-la arribar quan encara tenim el cervell mal·leable. Però als 11 anys, la majoria de nanos volen llegir sobre aventures i misteris i no sobre l’ètica moral d’un ocell. Potser si la moralitat ens hagués vingut per mà d’un personatge humà, la història hauria estat més digerible en aquella edat. Sigui com sigui, allò del «com que tu ets així, no pots fer això» és precisament el que li passa al George de Bears Don’t Read! Els seus germans fan coses típiques d’óssos: pesquen, juguen i la fan petar amb la resta de la família. No sé fins a quin punt els óssos la fan petar amb els seus parents, però bé, vaja, això és, al cap i a la fi, un àlbum il·lustrat pe a criatures de 3 a 5 anys. Mentre que en George es fa preguntes existencials: «És això tot el que hi ha a la vida?». Un bon dia. Tot passejant pel bosc es troba un llibre i tot emocionat va corrents dir-ho a la família.

—Vull aprendre a llegir —els diu.

—Però què dius, ara!

—No siguis bèstia!

—Però si els óssos no llegeixen!

Les respostes que rep no són precisament encoratjadores, ben bé com les d’en Salvador Gavina quan diu que vol volar a no sé quina velocitat i altura antinaturals per una gavina. Però en George, com en Salvador, no es dóna per vençut. Agafa el llibre i va tot xino-xano cap a la ciutat a buscar l’amo del llibre i algú que l’ensenyi a llegir. Evidentment la reacció dels humans quan l’animal arriba a la ciutat és de caos total. Una escena molt graciosa que la il·lustradora ens mostra amb les cares d’esverats dels vianants. És una escena que també contrasta amb la resta de contes en què els animals són els personatges principals. Quan comença la història mostrant-te en George al mig del bosc i al seva família, no t’esperes trobar-te’l tres pàgines més endavant al vestíbul d’una escola de primària envoltat de policia armada. Normalment, els contes on éssers personificats (Thomas, Paddington, Grúfal…) són protagonistes, aquests o bé es porten de meravella amb els humans o bé senzillament els humans no formen part de la història. I a Bears Don’t Read! en canvi, tens escenes mai vistes en la literatura infantil, pàgines on el pànic i les forces de seguretat policial fan front a l’ós.

La història acaba bé, evidentment, és un conte per a infants, i fins i tot el cap de la policia es fa amic d’en George i quan aquest ja sap llegir li regala un llibre… sobre la història d’un ós!

No sé si és el tipus de llibre que anima els nens petits a deixar-se perdre dins el món literari, però el que és segur és que els fa riure molt i els distreu i als pares i educadors ens ofereix l’oportunitat d’introduir temes com l’amistat, els desitjos, què volem ser de grans, la seguretat i què fer davant les aparences.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Bears Don’t Read!

Autora i il·lustradora: Emma Chichester Clark

Editorial: Harper Collins

Any: 2014

ISBN: 978-0-00-742518-1

 

 

 

 

 

 

 

,

Little Red Train. Race to the Finish, de Benedict Blathwayt

tapa llibre race to the finishHi ha una època que tot pare de criatures petites, sobre tot de nens, ha de passar: és la fase dels trens que a la curta o a la llarga es converteix en la fase Thomas. Vies de tren de fusta escampades pel menjador de casa, ponts, túnels, passos a nivell, estacions amb semàfors i campanetes, rotondes amb múltiples entrades i sortides, Thomas blaus silenciosos, els que no ho són tant i canten «Happy Birthday», Percys verds, James vermells, Hiros negres, Rosies, Stanleys, Gordons, Edwards, Peter Sams… Colors vius perquè la criatura en pugui practicar els noms a mesura que aprèn a parlar. I per si el festival ferroviari del terra del menjador fos poc, el Thomas ens arriba també en format audiovisual a les pantalles i imprès en les pàgines d’innumerables contes.

Quan la criatura hipnotitzada amb els trens fa anys, et trobes enmig d’una festa d’aniversari infantil amb la taula parada amb estovalles blaves plenes de tots aquests personatges, plats i gots de paper amb la cara radiant del Thomas mirant-te directament als ulls. Globus blaus arrossegant-se arran del sostre amb els cordillets multicolors que pengen emprenyadors com potes de medusa quan hi passes per sota. Miris on miris hi ha senyals d’en Thomas i els seus amics. És com viure a l’illa de Sodor, vaja.

Nosaltres la vam viure, aquesta fase. I malauradament, també la vam deixar enrere. De mica en mica vas veient com la criatura en qüestió deixa les vies abandonades i els trens aparcats que agafen pols, ben bé com si la Renfe fes vaga general continuada. I comences a endevinar que els calés que et vas gastar en aquestes joguines de preus exorbitants (al cap i a la fi són joguines de fusta de bona qualitat, i duren, les guardarem per als néts, ja ho veuràs, els nostres néts tindran joguines vintage!) no han resultat ser una inversió tan fantàstica com t’havies imaginat (on carai desem les tres mil vies de tren i els quatre-cents complements de vagons i màquines?). Quan entres en aquesta fase de desthomatització comences a enyorar el trenet blau. I és que el nen (o la nena) se’t fa gran. Ja no vol trens amb cara i ulls, ara li interessa la parafernàlia de l’Star Wars, o fer experiments científics amb vinagre i soda i colorants. L’enginyer que es passava hores senceres muntant ciutats ferroviàries ara és un astronauta-científic-inventor-descobridor que surt disparat a l’espai buscant-hi forats negres i vida extra-terrestre amb els seus amics. I tu, el pare, la mare, acabes trobant a faltar el somriure del Thomas al teu dia a dia; el teu nen es fa gran i això vol dir que tu també te’n fas!

Però mentre dura l’etapa ferrocarrilera, quan els pares ens trobem atrapats en un món de vies i màquines de tren, sense poder-ne sortir, va bé tenir altres opcions ferroviàries per oferir als fills. Quan ja portàvem força mesos inundats de Thomas & Co. vam descobrir la sèrie, també britànica, dels contes del Little Red Train. No n’hi ha tants com els d’en Thomas, això em sembla que ha de ser impossible, Dallas deu ser l’única cosa que la supera, segur, però són una alternativa que va bé sobretot perquè l’adult no embogeixi. El que ens va arribar primer va ser el Little Red Train. Race to the Finish, on el trenet vermell de vapor pateix a mans d’un tren elèctric que el ridiculitza perquè és lent i antiquat. La moralitat de la història és òbvia, i semblant a la de les històries d’en Thomas, però els dibuixos són senzillament, meravellosos. Amb les il·lustracions minucioses de colors alegres segueixes el recorregut del trenet vermell per ciutats, camps i muntanyes veient-ho tot des de vista d’ocell. El detall és tan acurat que tant l’adult com la criatura us podeu passar hores mirant una pàgina, buscant-hi coses que al llarg de la primera lectura no vau veure. A mi em recorda, una mica, les pàgines de l’On és en Wally? però sense que aquestes t’infligeixin el neguit que et suposa trobar el tipus prim i llargarut camuflat enmig d’escenes surrealistes. Race to the Finish ha estat un dels contes preferits a casa. L’hem llegit innumerables vegades i hem invertit hores a quedar-nos embadalits mirant els dibuixos. Hi ha una il·lustració cap a la meitat de la història on l’escena s’estén en dues pàgines sense text. El festival de colors i detalls és tan impressionant que et trobes allí al mig, al camp a la vora de la granja i les gallines, amb la grangera que alça el cap per mirar-e el tren que travessa el pont de pedra que queda darrere de casa seva. Veus els camps verds i daurats en la distància amb les vaques que s’afanyen a sortir del mig de la via; i a mà dreta, el castell enrunat en la llunyania abans d’arribar al far arran de l’aigua.

Race to the Finish és la història ferroviària de la tortuga i la llebre. El trenet vermell és un tren de vapor lent mentre que el tren modern i elèctric és força més veloç. Ara bé, segur que ser més ràpids ens assegura ser victoriosos a l’hora de fer una cursa?

 

Fitxa tècnica:

Títol: Little Red Train. Race to the Finish               Autor i il·lustrador: Benedict Blathwayt

Editorial: Random House Children’s Books        Any: 2006

ISBN: 978-0-099-49517-8

Il Club dei Libri

permanently lost in good books

El Bloc del Programa d'Acompanyament Educatiu

Èxit escolar i estímul de la creativitat a l’abast de tots

Racó per llegir

Un espai de literatura

La invitació a la lectura

Pàgina personal de Jaume Centelles

Viu i llegeix

M'agrada llegir

Treballem la llengua i literatura catalanes

blog de literatura estrangera que (encara) no ens ha arribat en català