In altre parole, de Jhumpa Lahiri

     Per als que ens apassiona l’aprenentatge de les llengües, als traductors i lingüistes, als amants de la cultura, In altre parole, Jhumpa Lahiri (L’intèrpret d’emocions, Columna, 2000; La fondalada, Ara Llibres, 2014) és una lectapa llibre la fondaladatura obligatòria.tapa lloibre intèrpret d'emocions

     Quin goig!

Lahiri es va enamorar de la llengua italiana quan estudiava a Boston i va anar una setmana a Florència. Vint anys més tard, casada i mare de família, hi decideix tornar tot un any amb els seus per submergir-se en la vida, la llengua i la cultura italianes. In altre parole és el recull d’anècdotes i pensaments que fa al llarg d’aquest exili. Petites escenes del dia a dia, reflexions lingüístiques i culturals de qui viu envoltat del desconegut. Les seves frustracions es veuen sovint, els temps verbals que són tan complexos en les llengües romàniques; l’article masculí i femení, una noció extra-terrestre per als anglosaxons; les frases fetes, tot la martiritza. I tot i així ella es repta a si mateixa de bon principi i decideix abandonar l’anglès. Durant aquest any a Roma només farà servir la llengua que ha vingut a aprendre i perfeccionar.

     A Catalunya donem per fet que cal aprendre idiomes. No només el de casa sinó els dels països veïns i d’altres de continents llunyans. Els Estats Units no comparteixen la nostra visió. No parlo de l’estat actual post-novembre 2016, em refereixo a l’estat natural de l’ésser nord-americà. Recordo fa una desena d’anys que sopant en un restaurant, irònicament italià, de Berkeley amb un grup de doctorands de la famosa universitat, un d’ells em va preguntar de què li servia a un estranger aprendre català. No vaig tenir temps a respondre que ell va continuar: «És com… com aprendre italià. De què serveix? És inútil». Que la gent menyspreï el català, ja hi estic acostumada i ni m’afecta. Però em va deixar de pedra que aquell individu que estava a punt de treure’s un doctorat en dret pogués deixar anar un comentari com aquell. En qüestió de segons havia eliminat una de les bases de la civilització moderna.

     I aquella anècdota em porta a la lectura de In altre parole. Al principi del llibre l’autora ho deixa clar: «No tinc cap necessitat d’aprendre l’italià. Només en sento el desig». De tots els amics, parents i coneguts que tinc a Europa, molts dels quals com a mínim parlen tres llengües, cap no m’ha fet el comentari: “no necessito aprendre X”. Al contrari, tots encetem la conversa sobre l’aprenentatge lingüístic amb un “estic estudiant X” o “vull aprendre X”. Per a nosaltres, la necessitat rau en nosaltres mateixos, en el goig que ens proporciona l’aprenentatge, no en el que aquell aprenentatge ens pugui proporcionar en un futur.

     A diferència del jove professor monolingüe, Lahiri sí que s’endinsa en el desconegut i es deixa acollir per una llengua i una cultura alienes. A mig escriure In altre parole li comenten la possibilitat de fer-ne ella mateixa la traducció a l’anglès però ella s’hi nega. Per dos motius. El primer és que trencaria la promesa que es va fer de no fer servir l’anglès durant un any. El segon és que ella considera que com que òbviament s’expressa molt millor en anglès, en lloc de fer-ne una traducció en faria una adaptació que acabaria sent una millora de l’original. És un sensació que si bé no l’he tinguda igual, sí que m’ha fet pensar en situacions quan m’ha tocat escriure una cosa en català i després en anglès (o viceversa) i curiosament, no m’agrada. M’encanta traduir, sí, però el que escriuen els altres. Això d’escriure el mateix en dues llengües em crea una sensació estranya. Vull ser o A o B però no A i B alhora. Com a traductora m’agrada poder estar distanciada del que s’ha escrit originàriament. Sempre he percebut el meu procés de traducció com entrar en un estat de trànsit. I per obtenir-lo no puc tenir lligams de cap mena amb el text original. Els lligams els tinc amb la meva traducció.

     Escriure una novel·la en una llengua que no és la nostra considero que té molt de mèrit. Sempre he admirat els que ho han fet. Conrad, per exemple, ens van dir a la facultat que tenia un accent molt fort quan parlava anglès, però en canvi ningú no dubtaria mai de la seva destresa lingüística llegint les seves obres. Del polonès a l’anglès, del xinès al francès, fins i tot del català al neerlandès! En tots aquests casos l’idioma estranger en el qual l’autor decideix escriure dóna la casualitat que té més rebuda que la seva llengua materna. Però en el cas de Jhumpa Lahiri, deixar d’escriure en anglès per posar-se a escriure en italià, bé, tal com li diuen companys seus, «per què? Si perdràs en nombre de lectors?». Doncs més mèrit encara. Aferrar-se als valors i seguir endavant encara que no en puguis treure tant de profit, quina fermesa tan admirable! No valdria la pena llegir-la només per això?

     Lectura obligatòria o no, he gaudit molt llegint In altre parole, les peripècies que té l’autora les hem tingudes tots els que hem viscut a l’estranger per perfeccionar l’idioma, però també l’he gaudida intel·lectualment. La versió que m’han deixat aquí no és l’original italiana, sinó la versió americana que han tret bilingüe: a l’esquerra el text original en italià i a la dreta la traducció anglesa d’Ann Goldstein. L’he llegit exclusivament en italià, volia veure com se’n surt l’autora escrivint en una llengua que no és la seva, però de tant en tant també he donat un cop d’ull a la traducció. Curiositats de l’ofici. Notes per a una futura entrada en un blog completament diferent o per parlar-ne amb companys traductors o fins i tot per comentar-li directament a l’autora.

     Als que mentrestant s’hi vulguin endinsar només els cal saber que In altre parole és un homenatge a Itàlia i a l’italià, un recull de reflexions que t’enceten la inquietud que tenies mig adormida del “i si ho intento jo?”

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: In altre parole (In Other Words, versió bilingüe italià/anglès)

Autora: Jhumpa Lahiri

Traducció anglesa: Ann Goldstein

Editorial: Vintage

Any: 2016          ISBN: 978-1101875551

tapa llibre in other words, jhumpa lahiri

 

Advertisements

An Extraordinary Egg, de Leo Lionni

tapa llibre extraoridnary egg

Fa un parell de dies al parvulari on col·laboro setmanalment un grupet de P3 i P4 em van demanar que els llegís un llibre. An Extraordinary Egg, es deia. És un conte il·lustrat, de tapa tova amb les vores arrodonides, doblegades i suaus. Es nota que l’han llegit moltes vegades, vaja. Però per mi era el primer cop. De fet no recordo haver-lo vist mai abans i és que els llibres que tenen a les aules els van canviant per oferir varietat als alumnes. Aquest de l’ou el deurien treure fa poc amb l’arribada de la primavera, de Pasqua, potser també. En aquest racó de món la Setmana Santa no existeix. Les escoles no tanquen, la gent va a la feina, i a part de fer una cerca d’ous de xocolata o de plàstic pel jardí de casa o per algun parc públic el cap de setmana abans, la Pasqua passa del tot desapercebuda. Un dia més del calendari laboral. Però la primavera sí que se celebra i amb ella s’estudia el cicle de les papallones, es planten flors i, sobretot, sobretot es llegeixen llibres que tenen a veure amb el naixement de la flora i la fauna.tapa llibre farfallina

An Extraordinary Egg és la història de tres granotes que viuen a L’illa dels còdols. Dues d’elles es passen el dia jugant allí mentre que la tercera es dedica a visitar altres racons i recollir coses “extraordinàries”. Un dia es troba una pedra rodoneta molt més gran que les altres i l’empeny cap al cau on viu amb les companyes. Quan els l’ensenya, la seva amiga set-ciències els diu que allò no és una pedra sinó un ou de gallina.

Al cap d’uns dies l’ou es trenca i en surt un pollet. La granota aventurera i el pollet de seguida es fan amics i van a tot arreu junts fins que un dia, ben lluny de l’Illa dels Còdols, troben un ocell que els diu que la mare del pollet porta temps buscant-lo. L’au els guia cap on és la mare i en veure’s mare i fill, tots dos s’abracen. I aleshores la mare diu una cosa molt curiosa a la seva criatura. Li diu:

            -Vine aquí, al·ligàtor preciós meu!

La granota s’acomiada del seu amiguet i torna cap a l’Illa dels Còdols on de seguida explica a les seves companyes granotes què ha sentit dir a la mare del pollet. La història s’acaba amb els tres amfibis que riuen pels descosits. «Quines coses de dir, aquesta mare», riuen.

Amb An Extraordinary Egg els nens i jo, com les granotes, també rèiem. De fet rèiem abans d’arribar al final perquè evidentment amb les il·lustracions ja ho vèiem que allò que ells anomenaven “pollet” no ho era pas i notàvem com se’ns acumulava l’emoció a mesura que les granotes i el pollet juguen i es capbussen al riu i fan tota una sèrie de coses que les granotes i els pollets, junts, no poden fer. És una història que, com la del Wolf’s Coming!, ens parla de saber veure les coses que se’ns presenten. A An Extraordinary Egg són els personatges qui no ho veuen mentre que a Wolf’s Coming! és el lector qui se sorprèn al final.  tapa llbire wolf's coming

Als menuts els va fer gràcia, aquest mal entès, i tot i que a mi també me’n va fer molta, no vaig poder evitar pensar en les vegades que vivim la vida interpretant una cosa de certa manera i som incapaços de saber-la veure com és realment. De la mateixa manera que davant l’evidència les tres granotes no s’adonen de la realitat, quantes vegades hem fracassat nosaltres a l’hora d’adonar-nos d’allò que ens envolta?

Pensar-hi em fa por.

Tot i que An Extraordinary Egg no ha estat traduït al català (en castellà l’ha portada l’editorial llatinoamericana Ekaré com a Una piedra extraordinaria), Kalandraka ha traduït altres obres de l’autor entre els quals hi ha Neda-que-neda (Swimmy), i Frederick pels quals va guanyar la Medalla Caldecott el 1964 i el 1968 respectivament .

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: An Extraordinary Egg

Autor i il·lustrador: Leo Lionni

Editorial: Scholastic  Any: 1994

ISBN: 0590552376

 

 

 

Life After Life, de Kate Atkison

tapa-llibre-life-after-lifeSant Jordi s’acosta, el dia de la rosa i el llibre. El dia que m’enyoro de Catalunya, o més ben dit, el que més la trobo a faltar. Passejar per les Rambles de Barcelona al matí quan comencen a posar les parades, les senyeres que cobreixen totes les taules, el sol primaverenc, l’escalfor que arrenca al migdia, l’ambient de la gent que passeja sense pressa, roses i llibres, i les ganes fullejar-los, de comprar-los i d’abandonar-ho tot i posar-se a llegir en una terrasseta… Sant Jordi. El llibre d’avui ve acompanyat d’una rosa. Dos en un, allò de matar dos pardals d’un tret (quina dita tan violenta, què ens han fet els pardals?) per si l’economia encara no s’ha recuperat… El llibre que no falti, mai.

Kate Atkison, la creadora de Life After Life,  és una autora britànica amb una desena de llibres dels quals en català només ens ha arribat Expedients (La Magrana, 2012), protagonitzat per l’inspector Jackson Brodie, que també és protagonista de tres novel·les més seves i que la BBC ha dut a la petita pantalla.  Va ser a raó d’aquest Expedients que vaig conèixer l’autora i un cop descoberta vaig anar comprant la resta de llibres que havia tret.tapa llibre expedients kate atkison

Life After Life va ser un regal, un Sant Jordi, i estava tan emocionada de tenir-lo a casa, tapa dura, el doblec de la coberta perfecte, amb olor de llibre nou, que més que llegir-lo vaig passar-me el primer mes ensumant-lo.

Sabia que m’agradaria abans d’obrir-lo pel simple fet que m’agrada l’autora però el que no sabia era de què anava, ni tan sols sabia si formava part de la sèrie de l’inspector Brodie. Així que m’hi vaig llançar de cap pensant que això de “life after life” era un joc de paraules paral·lel al “life after death”, la vida després de la mort. Però de seguida em vaig adonar que “la vida després de la vida”, una traducció paraula a paraula del títol, no anava per allí sinó que l’autora ho deia en el sentit de repetició, un “again and again”. Una vida i una altra, i una altra…

La vida de l’Ursula, una nena que neix el 1910 i al cap de pocs instants d’haver nascut mor. I al capítol segon, la mateixa nena que neix de nou i torna a morir, però aquesta vegada arriba a l’any. A l’inici d’aquest capítol em vaig confondre i vaig haver de comprovar que el número de la pàgina era el correcte, vaig fullejar enrere fins arribar al principi a veure no fos cas que m’haguessin colat dos capítols 1. No fos cas que fos una d’aquelles edicions errònies. Però no. Perquè com ja he dit, al capítol dos l’Ursula arriba a l’anyet abans de morir. I al tercer dura una mica més i passa dels dos o tres anys.

Vaig pensar que amb tanta repetició l’autora havia escrit una novel·la a base de copiar i enganxar  compulsivament. Però amb cada capítol, cada cop que l’Ursula neix, hi ha petites variacions que l’ajuden a esquivar les morts prèvies. Si ets un d’aquells lectors que es cansen de veure coses repetides i se salten el text perquè es pensen que ja saben què hi diu i vol anar directe al final, et perds informació vital que capgira la història i et porta cap a l’actualització. Ara bé, als que ens agrada llegir per assaborir les paraules, a part de la sorpresa inicial d’aquesta repetició, no ens cansem de veure com la petita Ursula evoluciona una vida i una altra, com li fa llengotes a la mort contínuament i com aconsegueix arribar a l’adolescència, i a l’edat madura.

Anar descobrint una vida rere l’altra de l’Ursula és com llegir una cursa. Quan veus que la nena va esquivant la mort aplaudeixes, i t’alegres, et sents victoriós. La mort l’empaita, i tu te l’ensumes, la veus a venir i estàs preparat, i quan finalment l’enxampa abans que ella arribi a la meta final de la vellesa no t’ho prens gaire malament i fins i tot et fa gràcia el to repetitiu del narrador que implica el “Sant Tornem-hi!” Però si somrius és perquè li has perdut la por (el respecte?) a la mort del llibre i ja no la veus com a punt final. Perquè saps que l’Ursula tornarà a néixer i continuarà esquivant-la una vegada i una altra i viurà innumerables vegades fins fer-se vella. Amb Life After Life gaudim del poder creador de l’autora, que és palpable. Atkison ens dóna una protagonista i en dos paràgrafs l’envia a l’altre barri per tot seguit donar-nos-la de nou. L’autora esdevé el déu de la història més descarat en el món de la literatura.

A part del seu poder creodestructor de somnis, Atkinson es mostra entesa en literatura i farceix la seva obra amb referències a autors britànics i europeus clàssics: Jane Austen (obviously!), Keats, Dante, Ibsen, Dickens, D.H. Lawrence… I si has llegit aquests autors sempre fa gràcia recordar-los enmig d’una altra obra. Ja ho he dit, és allò d’assaborir les paraules, les que hi són i les que no.

Life After Life és una novel·la que ens pot fer pensar en la pel·lícula del dia de la marmota però jo prefereixo comparar-la a Sliding Doors, de la Gwyneth Paltrow i en John Hannah que trobo, entre altres coses, més optimista.  Sí, hi ha repetició però també hi ha allò de l’”i si…” en què a vegades caiem els humans. Em fa pensar que a la vida hi ha moltes variables, però n’hi ha que són fonamentals mentre que la resta fan de palla i són irrellevants.

Així doncs, promesa acomplerta, l’entrada de l’obra amb lletra, molta lletra. Perquè una cosa és certa, a Life After Life hi ha més lletres de les que l’autora ens dóna.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol de l’obra: Life After Life                     Autora: Kate Atkison

Editorial: Little, Brown and Company       Any: 2013

ISBN: 978-0316176484

 

The Property, de Rutu Modan

tapa-llibre-the-propertyNo acostumo a llegir còmics ni novel·la gràfica i feia dècades de l’última vegada que en vaig llegir un. Suposo que és perquè quan llegeixo m’agrada trobar moltes paraules i que siguin aquestes les que em guien dins un nou món. No vull que la vista se’m distregui mirant coses que no són lletres, vaja. Ara bé, qui hagi donat un cop d’ull a les entrades del blog, s’adonarà que aquestes dues últimes són precisament d’allò que dic que no llegeixo. I tenint en compte que d’entrades n’hi ha poc més d’una vintena, el tant per cent de lectures-que-no-llegeixo és força elevat. Ha estat casualitat, senzillament. Res de planejat. L’anterior, una troballa de les emergents Little Free Libraries del barri. I aquesta, obtinguda a la conferència de l’Associació de Traductors Literaris d’Amèrica (ALTA, en anglès), on no només vaig descobrir aquesta novel·la gràfica i altres autors que desconeixia sinó l’associació en si.

Una conferència pensada perquè els traductors literaris dels Estats Units puguem donar-nos a conèixer (en aquest sentit, molt poc útil per a qui tradueix al català, tot i que sí que vaig conèixer alguns dels acadèmics que tradueixen del català) i puguem comentar estratègies traductores, sortides del camp professional, estat de la traducció literària al país… i sobretot, sobretot, per donar-nos l’oportunitat de sortir de casa i parlar amb gent com nosaltres. Perquè com se suposa que un ha de fer coneixença amb altres traductors literaris si tots treballem engabiats a casa?

A part de fer amistats i ampliar el coneixement professional a l’ALTA39 també vaig aconseguir una sèrie de llibres estrangers traduïts a l’anglès entre els quals hi ha The Property, de Rutu Modan. Contra tot pronòstic (al cap i a la fi jo no vull dibuixos als meus llibres) les vinyetes de The Property em van encantar. I la primera de totes, la de la part interior de la portada, vaja, aquella em va fer venir ganes de fondre’m i ficar-m’hi a dins. Però a veure, comencem pel principi. Un llibre de tapa dura, d’una qualitat excel·lent (i un preu que ho demostra, vint-i-cinc dolaritos pre-IVA, que aquí, aquest, sempre ens el claven després), amb colors vius, d’una llengua de la qual no conec gairebé res, i una història lligada amb el passat dels jueus a Varsòvia de la qual no havia llegit mai cap obra, em despertava curiositat. I molta, perquè això que tots aquests elements em fossin desconeguts volia dir que m’estava perdent una part de la vida.

O sigui, si les coses passen i no ho sabem, rai. Però si passen i després descobrim que han passat, ostres, fot ràbia, tu. I un es pregunta, i jo on era? Com és que no ho sabia? I amb els llibres a mi em passa això.

On era jo que no sabia que Rutu Modan és famosa en el món editorial del seu país? Que els seus llibres s’han traduït a diferents idiomes entre els quals hi ha el castellà de mà d’una traductora catalana? Que fins i tot ha guanyat un premi espanyol del còmic (El Haxtur 2014de El Wendigo)? (Segurament m’estava en algun racó del planeta amb una novel·la –repeteixo, sense dibuixos– entre les mans. Ai, ai, ai, que em cal obrir horitzons…)

A The Property se’ns explica la història d’una àvia i una néta d’Israel que van a Varsòvia després de la mort del fill de la dona per arreglar els papers sobre una herència al país. D’una banda veiem la ciutat a través dels ulls de la néta, que la coneix per primera vegada com a turista, i la veiem també a través dels ulls de l’àvia que hi havia viscut de jove fins tot just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. Els contrastos i les reaccions d’una i altra estan molt ben interpretats, tant en el diàleg com amb el dibuix i em van fer pensar com veuran els meus possibles néts estrangers la meva ciutat. Per mi, igual que a l’àvia de The Property, tornar a la meva ciutat natal em desperta sensacions i records m’arrenquen no-sé-què de dins. Per l’individu expatriat que reviu el passat, l’enderroc d’un edifici antic i l’aparició d’un nou hotel o centre comercial no és símbol de futur i avenç, és la mimi amputació d’una part d’ell mateix. El record queda, sí, però quan després li expliques al teu fill/nét: «aquí, quan jo era petit hi havia la pastisseria on cada setmana la meva mare em comprava un tortell de crema per berenar. I en acostar-nos-hi, en sentíem l’olor que s’escampava carrer enllà i jo volia baixar corrents…» pel teu fill/nét, allò és del tot irrellevant. I què que ara hi hagi una botiga de mòbils/fulards/bosses d’imitació/bijuteria? Així és la vida, pensa ell.

També hi ha el factor idioma. La llengua materna de l’àvia, el polonès, no és la llengua materna de la néta, a qui li cal contractar un traductor per moure’s per la ciutat i desxifrar els documents que porta.

L’àvia de Varsòvia pateix una sèrie d’alts i baixos emocionals al llarg de l’estada a la seva antiga ciutat. Mentre que la néta, l’únic daltabaix que viu és el desencís amorós amb un jove local. I tot i així el duo àvia-néta s’avé molt bé i completen unes vacances inoblidables tant per l’una com per l’altra amb un resultat carregat de bons records i un futur ple de possibilitats per a elles -i per al lector, que havent descobert l’autora-il·lustradora s’anima a llegir més obres seves.

I ara sí, la propera entrada serà d’una novel·la sense dibuixos i amb molta, però molta lletra.

 

Fitxa tècnica del llibre (de la versió en llengua anglesa):

Títol de l’obra: The Property

Autora i il·lustradora: Rutu Modan

Traductora de l’hebreu a l’anglès: Jessica Cohen

ISBN: 978-1-77046115-4

Editorial: Drawn & Quarterly              Any: 2013

 

 

 

 

 

 

 

 

Soppy, de Philippa Rice

tapa-llibre-soppy

Seguint amb allò dels petits moments de la vida de l’entrada anterior, vaig llegir fa poc una novel·la gràfica que em va caure a les mans gràcies a una altra Little Free Library del barri. Soppy, com diu la portada, és una història d’amor, la història d’una parella d’il·lustradors que comencen a sortir junts i fan el pas d’anar a viure plegats. Però no es tracta d’una història romàntica a l’estil Hollywood. Res d’amors encegats o d’amors no-correspostos, res d’amors que fan peneta (o sigui, allò dels Ponts de Madison County, vaja). Els personatges no han de passar proves de foc per demostrar l’amor a l’ésser estimat. Soppy és una història de l’amor real, una oda tricolor de les petites coses que formen gran part de la nostra vida.

      Amb il·lustracions on únicament regnen el vermell, el negre i el blanc, Philippa Rice ens comunica com és el dia a dia quan comparteixes la vida amb algú que t’estimes. Llevar-se al costat de la teva parella, cabells esbullats i fent mala cara, saber llegir les expressions de l’altre. Qui fa el cafè en llevar-se? Decidir plegats quins ingredients cal comprar pel sopar d’aquella nit. Rentar els plats i que l’altre els eixugui mentre comenteu el llibre que esteu llegint. Arraulir-se al sofà a les fosques i mirar una pel·lícula plegats. Llegir junts al llit. Petits gestos que ens omplen la vida i ens la fan acollidora, dolça, agradable.

      Les il·lustracions de Price destaquen tant per l’elecció dels colors com pels dibuixos unilinials i la naturalitat del que ens mostren. No hi ha traços bruscos, ni colors cridaners ni ulls esbatanats amb boques com entrades de metro. De fet, els personatges de Soppy són retrats d’individus únics i estic convençuda que si ens els trobéssim pel carrer els sabríem reconèixer amb facilitat. Malgrat l’èxit de Soppy a la Gran Bretanya, on se n’han fet ressenyes i entrevistes als mitjans de comunicació i l’autora ha estat entrevistada diverses vegades, de moment només se n’han venut els drets de traducció de Soppy a Corea i als Estats Units. Desconec el panorama actual de la novel·la gràfica a Catalunya i tot i que sé que se celebra el Saló Internacional del Còmic de Barcelona, no sé fins a quin punt pot ser rentable la publicació de Soppy. Que el llibre pot agradar, això segur; ara bé, quant està disposat a pagar el lector català per una novel·la pictòrica d’un centenar de pàgines? Per ajudar-nos a respondre, podem donar un cop d’ull a l’obra i gaudir d’aquest recull d’il·lustracions.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Soppy                                                        Autora/Il·lustradora: Philippa Rice

Editorial:  Square Peg (Regne Unit)           Any: 2015

ISBN: 978-0224101066 (Regne Unit)

Where’d You Go, Brenadette, de Maria Semple

tapa-llibre-whered-you-go-bernadetteCanvis, adaptació i la visió que tenim de nosaltres mateixos són uns quants elements que minen de manera dissimulada la narració de Where’d You Go, Bernadette. Entre correus electrònics, flashbacks i documents diversos ens fiquem dins la vida de la Bernadette Fox i, de retruc, la seva filla adolescent, la Bee, i el seu marit Elgin.

     La família viu a Seattle després d’haver deixat Califòrnia i la Bernadette ha trobat el trasllat un pèl difícil. Els habitants de Seattle la treuen de polleguera, el clima la irrita, els conductors canadencs que inunden les carreteres també, les mares de l’escola privada de la Bee són unes fleumes insuportables, a ulls d’ella, és clar. I com a única confident la Bernadette té una secretària en algun centre d’atenció telefònica de l’Índia que li arranja la vida a distància. I el lector es pregunta: d’on surt tanta negativitat envers el món que l’envolta? Perquè tot i que la Bernadette ens fa riure amb les seves manies, i fins i tot en alguns moments ens hi podem sentir identificats, quan ens aturem a pensar seriosament en el personatge i el visualitzem com si fos un amic de carn i ossos, comprenem que potser no és el món que se li ha girat d’esquena sinó que és ella mateixa qui s’ha creat tots aquests enemics.

      Com la Bernadette, som moltes les dones que ens traslladem de ciutat o país per la feina de la parella i a vegades no és fàcil adaptar-se a la vida d’un lloc on tu no has escollit viure. Evidentment que ningú no ens amenaça alhora de fer el canvi, però l’elecció no és el cent per cent lliure. No és el mateix traslladar-se a un lloc nou perquè tu has decidit anar-hi a treballar o estudiar que haver-hi d’anar perquè la feina d’algú que t’estimes i amb qui vols compartir la teva vida és allà. Les opcions que tens en aquest cas són dues: adaptar-te i trobar la part positiva de la nova situació o amagar-te dins la closca com una tortuga i gaudir de la misèria que et porta la solitud. Caure en aqueta temptació és més fàcil que lluitar per ser feliç en un racó de món que no et fa ni fred ni calor.

      I és el que fa la Bernadette. Tancada dins el seu casalot enorme es consumeix amargada i deixa que el rancor la guiï a l’hora de trobar ajuda externa en forma de secretària a distància. Però les coses canvien de rumb quan un bon vespre la filla torna a casa amb l’informe escolar i demana als pares que la portin de viatge a l’Antàrtida tal com li havien promès que farien si  treia unes notes espectaculars. Davant aquesta notícia, la Bernadette desapareix. Puf. S’esfuma. Ningú no la troba, no hi ha rastres enlloc, ningú no en sap res, ningú no l’ha vista i a sobre se’ls acaba presentant l’FBI a casa. L’FBI? Per una mestressa de casa? Sense ser ni de bon tros un thriller, comencem una aventura de mà de la Bee que es nega a donar per desapareguda la seva mare. I a mesura que l’aventura es va desplegant, per mitjà de cartes, articles i més documents, descobrim el passat de la Bernadette i comprenem el per què del seu estat d’ànim autodestructiu.

      Malgrat el rerefons seriós i la insinuació de depressió que mostra la protagonista, el to desenfadat de la narració ens ofereix una lectura lleugera i graciosa que fins i tot  ens porta alenades d’aire fresc. Dit d’una altra manera, el positivisme és sempre present en una història que podria ser ben trista. No he llegit cap més obra de Maria Semple però si aquest és el seu estil per defecte segur que en llegiré més. Seran escollides totes amb cura per a aquells moments en què el cos o l’ànima necessiten desfer-se d’algun pes opriment i volen recuperar l’alegria dels petits moments de la vida.

Where’d You Go, Bernadette ha estat traduïda al castellà i l’italià.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Where’d You Go, Bernadette                Autora: Maria Semple

Editorial:   Back Bay Books     Any: 2013 (tapa tova)

ISBN: 9780316204262

Orphan Train, de Christina Baker Kline

tapa-llibre-sweet-water

 

Sweet Water, de Christina Baker Kline

 

No m’havia passat mai que llegís un llibre i a mitja història descobrís que ja coneixia l’autor. Normalment sóc conscient de qui i què llegeixo. Abans de començar una lectura sé si qui n’és l’escriptor i recordo els títols que ja he llegit d’ell. Aquest cop però el nom de Christina Baker Kline no em sonava gens i vaig pujar al tren dels orfes sense conèixer la mà que em guiava. Quan a la meitat del viatge vaig començar a buscar informació sobre l’escriptora em va xocar veure que sí que la coneixia, que fa temps havia llegit l’obra seva Sweet Water. Però de seguida  vaig comprendre per què el nom no m’havia cridat l’atenció. A diferència de Orphan Train, Sweet Water és una novel·la passatgera, que no deixa petjada. Una lectura d’estiu. Amb uns personatges que ni et cauen bé ni et cauen malament, una història que pse, m’ha distret però que si no hagués llegit, no m’hauria perdut res. Mentre que Orphan Tain m’estava afectant de manera oposada. Com més llegia, més afany sentia per continuar llegint i endinsar-me en les vides de les dues personatges principals. D’una banda la Molly, de disset anys, que viu amb una família d’acolliment que no l’acull precisament amb els braços oberts i, de l’altra la Vivian, una senyora gran benestant de noranta, que viu sola a la seva mansió. La narració de llurs històries s’intercala ara l’una ara l’altra alhora que ens duen als respectius passats. Dos passats turbulents que, malgrat tenir lloc en èpoques diferents, el de la Vivian als anys 30 i el de la Molly al 2011, són, sens dubte, paral·lels i que fan que les dones s’entenguin de seguida i que naixi entre elles una estimació que s’encomana al lector.

      Llegeixes i t’endinses en les misèries d’una i altra i no pots evitar voler ajudar. Furgues dins la memòria, entre els teus cercles socials, amb el morbós desig de conèixer algú en una situació semblant. I és que de sobte tens la necessitat d’ajudar algú inundat de patiment, algú que la societat ha donat per perdut.

      El món de l’adopció ha canviat força dels anys 30 ençà i em va sorprendre descobrir que aquest tren dels orfes que dóna nom a l’obra va existir de debò. Que de mitjan segle XIX fins al 1929 hi va haver trens que sortien de la costa est per dur criatures òrfenes o abandonades pels pares als estats  del oest mitjà. Orphan Train, com explica la seva autora als agraïments, és una obra de ficció, però Baker Kline va fer una recerca exhaustiva històrica per cobrir tots els temes que toca la narració, des de les arribades d’immigrants a Ellis Island als anys 20, la vida a la Irlanda rural aquella època, fins als trasllats regulars dels penobscots.

      Ha estat un viatge trist que m’ha obert un nou món i m’ha fet venir ganes d’aprendre més sobre els trens d’orfes. M’ha recordat a les històries dels nens londinencs que durant la Segona Guerra Mundial van ser enviats al camp lluny de les bombes. No és un cas ben bé igual, però s’hi assembla. Com també s’hi assembla el de les arribades actuals de refugiats al continent europeu. És la llei del pèndol, la història es repeteix, ja ens ho deien els mestres a BUP.

      Em sorprèn que Orphan Train no hagi estat traduït al català: l’obra s’ha publicat en més de 20 idiomes, entre els quals hi ha el turc, el romanès, el grec, l’hongarès, l’italià i l’espanyol. I per si això no acabés de convèncer, Orphan Train és de les històries que pots veure fàcilment portades al cinema.

      Christina Baker Kline té una altra obra a punt de ser publicada en anglès, A Piece of the World. Si només hagués llegit Sweet Water dubto que hagués fet cap esforç per aconseguir-ne una còpia però ara gràcies a Orphan Train tinc moltes ganes de poder afegir Kline a la llista d’escriptors que m’agraden. Segur que d’aquí quinze dies em plantaré a la llibreria quan surti A Piece of the World.

tapa-llibre-the-orphan-trainFitxa tècnica del llibre:


Títol:
 Orphan Train

Autora: Christina Baker Kline

Editorial: William Morrow  (tapa tova)

Any: 2013

ISBN: 9780061950728

 

The Vacationers, d’Emma Straub

tapa-llibre-the-vacationesSempre he trobat molt curiós, i sovint m’ha fet il·lusió, descobrir llibres estrangers que facin referència a Catalunya, al català o a les nostres tradicions. Un dels últims que he llegit, The Vacationers, passa a Mallorca.

Com molts altres llibres que llegeixo, The Vacationers, d’Emma Straub, em va caure a les mans per casualitat passejant pel barri, on me’l vaig trobar en una Little Free Library.

lfl-shasta

Una de les moltíssimes Little Free Libraries de la ciutat

És una d’aquelles còpies que la gent deixa per compartir i que encara conserva la condició de llibre nou: tapa dura, cobertes senceres, pàgines sense doblegar. Ben bé com si l’haguessin comprat a la llibreria i de seguida l’haguessin abandonat en una de les múltiples casetes de llibres que els berkelians planten al jardí de davant de casa. No li vaig fer cap lleig i me’l vaig endur. Tot i que haig de confessar que no va ser el perfecte estat del llibre el que va fer que me l’endugués, sinó el fet que a la sobrecoberta digués on tenia lloc la història. Em va encuriosir: com veuen l’illa els nord-americans?

No coneixia l’autora, que ja té publicades 4 obres de ficció i no sé quants articles a revistes literàries, i em va agradar molt descobrir-la, però la sorpresa més gran me la vaig endur quan a mitja novel·la surt anomenat Tomeu Penya!

Però a veure, comencem pel principi.

La història inicia a Manhattan, a la casa enorme dels Posts, on els pares de seixanta anys es preparen per marxar de vacances amb la filla adolescent. Veiem petites indicacions d’una relació marital a punt de col·lapsar-se. S’ensuma una infidelitat i la ràbia que acumula l’ésser dolgut. Observem la noia, que fa veure que tot allò no té res a veure amb ella i que s’avergonyeix dels seus progenitors. A través del diàleg descobrim que aquestes vacances mallorquines les passaran també amb el fill de vint anys i escaig, la xicota d’ell, de quaranta i el millor amic de la senyora Post, que hi va amb el seu marit i amb qui està a punt d’adoptar una criatura.

No cal dir que aquesta quinzena fora de casa, en què se suposa que gaudiran en grup de la companyia mútua i la bellesa illenca, no anirà com cap d’ells se la imagina. A excepció, potser de la noia adolescent, que a primer cop d’ull aconsegueix assolir el seu objectiu estiuenc. Una família actual que arrossega els problemes de qualsevol parella que porta més de tres dècades junta, la relació pares i fills, les petites enveges entre germans, els dubtes dels pares del noi envers la nora; les confessions entre amics de l’ànima i com aquestes afecten les respectives parelles:  una combinació de sentiments i emocions a punt d’explotar. Tot davant l’escenari perfecte d’una terra desconeguda. Mallorca idíl·lica. I com a  afegit especial? El jove mallorquí, morè tot ell, i fort i cavalleresc, donjuanesc, i guapo-guapo dels que et fa bavejar… bé, vaja, l’estereotip mediterrani. Una pinzellada cultural que arriba com a professor de castellà per a la noia, i que servirà per introduir la cultura mallorquina a aquesta colla d’americans benestants carregats de les penes dels rics. És precisament aquest professor de castellà mallorquí que introdueix la música de Tomeu Penya a la narració. És un paràgraf curtet, però molt ben col·locat i, sincerament, impressionant. Que un autor nord-americà sigui conscient de la importància dels cantautors als Països Catalans ho trobo  admirable. I Straub no es limita a plantar-nos la informació al text sinó que introdueix el petit diàleg amb força i un pèl de ràbia tot deixant que el seu personatge secundari critiqui secament la ignorància de l’adolescent americana. Un altre estereotip? Potser. Sigui com sigui, les seves paraules atrauen al lector català i ens ajuden a diferenciar l’autora de la resta d’escriptors nord-americans que ens porten novel·les sobre relacions familiars.

The vacationers es llegeix ràpid i és el tipus de novel·la que de seguida titllem de lleugereta, d’aquelles per passar l’estona. Però els temes que ens presenta, la infidelitat, l’angoixa i les emocions a flor de pell de quan ets adolescent, la traïció, amistat versus matrimoni, no tenen res de lleugers i són ideals per al grup de lectura. I tant si ens podem sentir identificats amb els personatges (és possible que els que la llegim hàgim passat per l’adolescència) com si no (vull pensar, per ingenu que soni, o potser perquè crec en el bé innat de les persones, que la traïció matrimonial no és el nostre pa de cada dia), és fàcil sentir les emocions que viuen els personatges.

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: The Vacationers                      Autora: Emma Straub

Editorial: Penguin Random House                    Any: 2014

ISBN: 9781594631573

Who’s in The Loo?, de Jeanne Willis i Adrian Reynolds

tapa llibre who's in the loo?

Quan els nanos arriben a certa edat  els fa molta gràcia tot el que té a veure amb anar al lavabo, i no parlo precisament d’anar-hi a rentar-se les mans. Fer caca, fer pipí, els culs… En anglès hi ha moltíssima literatura infantil que cobreix el tema i la majoria de llibres que hem trobat nosaltres tracten del “gran problema de l’evacuació”. Els pediatres reben sovint preguntes de pares preocupats perquè el nano de quatre anys no vol anar de ventre i s’aguanta la caguera fins que gairebé està a punt d’explotar. O perquè la criatura, de 3 anys, rebutja el vàter i només vol fer servir l’orinal o, en el pitjor dels casos, el bolquer! A nosaltres fins i tot ens van parlar d’un cas en què el nano en qüestió només anava de ventre un dia a la setmana. I quan hi anava, no hi havia qui el parés. Segur que aquell dia, diguem-li dilluns, per exemple, era un dia de merda. Hi ha estudis que diuen que les criatures, això de desempallegar-se de les restes que el cos no vol, ho interpreten com quelcom antinatural, com si consideressin que el rebuig forma part d’elles i no se’n volen desfer. No tinc ni idea de si això és cert o no, però sigui com sigui el fet és que tot això dels lavabos i els vàters és un tema que a grans i petits ens preocupa el suficient fins al punt que forma part de la literatura infantil i dels llibres d’auto-ajuda per a pares.

Who’s in The Loo?, però, no forma part d’aquesta mena de literatura. Sí, té a veure amb lavabos, però més que recordar als petits lectors que cagar al vàter és fantàstic i meravellós i que més els val oblidar-se del maleït bolquer que la mama i el papa ja n’estan fins als… el llibre és una especulació sobre què passa dins del lavabo on hi ha algú que tarda molt a sortir. Qui hi ha? I què hi fa? Tanta estona necessita? De fet aquesta és una pregunta que ens fem tots, tant grans com petits, quan esperem neguitosos per entrar al lavabo d’algun cafè i l’individu de dins tarda segles. O el que a nosaltres ens sembla que deuen ser segles, perquè tot i que el temps és el mateix per tothom, la percepció que en tenim cadascú varia segons a quin costat de la porta ens trobem. Cinc minuts per un que fa la feina no és res. Però si ets fora aguantant-te les ganes de mala manera, els cinc minuts els vius com si fossin cinc hores.

A Who’s in The Loo? a mesura que la cua de fora es va fent llarga, els dos nens que s’esperen impacients es pregunten qui hi deu haver a dins. S’imaginen, curiosament, i suposo que per afegir humor a la història (perquè quina gràcia faria, en un conte infantil, dir que un paio té cagarrines?) possibles animals en situacions que justifiquin el retard. I si és un cocodril que es talla les ungles? O un talp que ha caigut pel forat? O potser és una bèstia canviant-se les taques, sí, el guepard!

Amb cada il·lustració, el text, sempre amb rima, ens descriu l’activitat que els nanos s’imaginen fins que el lector arriba al final i veu, alleujat, què, o qui, era que tardava tant.

Són totes situacions inversemblants que fan riure tant als nens petits (és un llibre recomanat per a lectors de 3 a 5 anys) com als pares que els el llegim i fins i tots als germans grans que ja han deixat l’etapa de primers lectors.

A casa no ens cansem de rellegir-lo. Fa gràcia i malgrat saber el final sempre deixem que ens sorprengui. A més ens agraden els sinònims (de quantes maneres es pot dir «pipí», o «pixar» en anglès? I en català?) i ens agrada imaginar-nos com faríem nosaltres la versió catalana. Les rimes i els dibuixos limiten les possibilitats del traductor, suposen el tipus de repte que et fa venir aquell pessigolleig general de quan tens el cervell actiu i t’omple el goig de fer allò que t’agrada.

Llibres sobre desfer-se dels bolquers i fer servir l’orinal o no pixar-se al llit n’hi ha un fotimer en català, tant d’originals com de traduccions. Who’s in The Loo? enctapa llibre who's in the bathroomara no ens ha arribat, però curiosament, sí que n’existeixen dues versions en anglès: l’original britànica (loo és una paraula de l’anglès britànic) i la nord-americana dels Estats Units.

 

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: Who’s in The Loo?

Autora: Jeanne Willis

Il·lustrador: Adrian Reynolds

Editorial: Andersen Press      Any:2006

The Year of the Runaways, de Sunjeev Sahota

tapa llibre the year of the runawaysAls Estats Units no n’havia sentit a parlar, de The Year of the Runaways  (finalista del Booker Prize, 2015) i, en part, no m’estranya. Tenint en compte que la història passa a l’Índia i Anglaterra, als lectors nord-americans els queda massa llunyana. Als EUA, les històries literàries d’immigrants són o bé dels que provenen de la Xina, el Vietnam… l’orient llunyà, vaja, o dels que arriben de l’Amèrica Llatina. És obvi: la literatura reflecteix la realitat del país.

Va ser durant una visita al nord d’Anglaterra que vaig veure el totxo de The Year of the Runaways. Sempre que visitem la Gran Bretanya, faig parada obligatòria a les llibreries d’allà on som. A part de les independents, Waterstones n’és una de les preferides, tant per la selecció de llibres que ofereix que reflecteixen els gustos literaris del país com per les ofertes que tenen i que als EUA i a Catalunya són inexistents. Tres per dos, o en aquest cas, «compra’n un i queda’t el segon a meitat de preu». El resultat és que dels 20 quilos que podem dur per maleta, 18 són llibres. Sí, és que nosaltres, quan viatgem també ho fem en el temps: som del segle passat, i el lector electrònic encara no forma part de les nostres possessions. Però bé, vaja, això són figues d’un altre paner.

The Year of te Runaways em va cridar l’atenció pel tema i la proximitat que té amb l’actualitat nostra: tres nois indis que decideixen, cadascú pel seu compte, emigrar a Anglaterra. Tres motius diferents que els duen a fugir del seu país. Circumstàncies tristes que tenen en comú la manca de prosperitat a casa seva, la manca de veure-hi un tapa llbire equilibri perfectefutur. No cal dir que són històries depriments, que et fan sentir impotent i et fan apreciar la vida que tenim a occident. Llegint-les vaig pensar molt Un equilibri perfecte, (Edicions 62, 2002) de Rohinton Mistry (finalista, també del Booker Prize el 2002 amb una altra obra seva) que també passa a la Índia. A diferència d’aquest llibre, però, la lectura del qual vaig haver d’aturar un parell de vegades per poder-me recuperar de les bufetades que em va donar, The Year of the Runaways el vaig poder fer tot a d’una tirada i vaig ser capaç de separar-me dels personatges i convèncer-me que eren ficticis. Ara bé, no tinc cap mena de dubte que les descripcions detallades de cada personatge i la vida que porta són fetes a consciència, que l’autor s’ha basat en casos reals que o bé ha conegut o bé ha sabut observar al seu voltant.

Són casos d’emigració que podríem conèixer nosaltres també a Catalunya: la botiga del xino de la cantonada, el supermercat paquistanès de sota de casa, la carnisseria halal que han obert allà on hi havia hagut la merceria… Les històries dels tres nois emigrats al nord d’Anglaterra són aplicables a les dels immigrants que arriben a Catalunya. Deixar la família i el país, els costums i les tradicions de casa teva mai no és fàcil. A més a més hi has d’afegir l’aprenentatge d’una altra llengua, el fet que practicar-la és gairebé impossible- al cap i a la fi ets il·legal i has de passar desapercebut-, i el fet que els locals et menyspreen, fins i tot els del teu país d’origen! Amb tot això, et trobes davant una nova vida igual d’amarga que la que has deixat que, o bé et va omplint el cor de rancor i odi envers el país d’acollida i la seva gent, o bé t’endureix i et transforma en un supervivent decidit a guanyar peti qui peti.

Sunjeev Sahota es dedica només a explicar-nos la vida d’aquests tres personatges. No els jutja ni els justifica, però sí que ens fa veure els motius que els porten a prendre certes decisions. Encertades? Qui ho sap. És fàcil pensar, en el confort de casa nostra, «hauria hagut de… i no pas….» però ara que som adults sabem que a la vida no és tot blanc i negre i que el repertori de colors és més extens.

Fa uns dies, passejant pel passeig marítim de Barcelona, ens vam trobar de cara una escena impactant. Dotzenes d’homes sub-saharians carregats cadascun amb el seu farcell enorme de samarretes del barça, fulards multicolors, bosses d’imitació pera aquelles senyores que volen lluir lletres de l’alfabet ben visibles LV, DG… Veient-los avançar pel passeig, o un cop instal·lats temporalment al soterrani de la plaça de Catalunya, em vaig preguntar com s’ho fan per entrar formar part de l’entapissat barceloní.

 S’han fet reportatges sobre els viatges que refugiats i immigrants emprenen quan deixen llur terra, però què passa quan posen els peus a terra ferma? Com passen de ser nouvinguts sense res a posseir (ignoro si el terme és adequat, ja que desconec si posseeixen aquests farcells o si algú altre els els té llogats) un farcell ple d’objectes qualsevols?

Aquesta pregunta em va recordar The Year of the Runaway. Allí els personatges no venen objectes que exhibeixen damunt de pareos enormes però sí que veiem el camí que segueixen un cop creuada la frontera de la Gran Bretanya i les feines que fan al llarg de la seva estada de supervivència al país, d’on les treuen. És quelcom que sempre m’ha intrigat. Saber com es passa d’una situació A a una de B. De tenir a no tenir, de no tenir a tenir, de ser feliç a caure en una depressió. Els canvis. La vida n’està plena i els trobo tots fascinants, i a llurs causes i conseqüències també. Amb The Year of the Runaways no em vaig poder queixar de canvis, causes i conseqüències, de passats, presents i futurs. El fet de no tenir cap heroi no em va decebre. I és que en aquesta obra de ficció els personatges són tots tan reals que passen de ser herois literaris a ser éssers humans com tu i com jo.

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: The Year of the Runaways

Autor: Sunjeev Sahota

Editorial: Picador       Any: 2015

ISBN: 9781447241645

 

El Bloc del Programa d'Acompanyament Educatiu

Èxit escolar i estímul de la creativitat a l’abast de tots

Racó per llegir

Un espai de literatura

La invitació a la lectura

Pàgina personal de Jaume Centelles

Viu i llegeix

M'agrada llegir

Treballem la llengua i literatura catalanes

blog de literatura estrangera que (encara) no ens ha arribat en català